OPINIÓN | Valen Alcalà, Compromís per Dénia
Hi ha decisions que fan més soroll que una mascletà… però no per bones.
Sabeu el que està passant amb els PREMIS ALS LLIBRETS DE FALLA de la Generalitat Valenciana?
Per si no esteu al tanto, vos pose en context: la Generalitat ha modificat les bases de la convocatòria de 2026 introduint criteris que prioritzen el cost de l’edició, el volum o la contractació de serveis externs per damunt de la qualitat literària, la creativitat o l’aportació cultural.
No és un simple canvi tècnic ni una qüestió burocràtica. És una manera d’entendre la cultura. O millor dit: de no entendre-la.
A més, la resolució provisional ha arribat més d’un mes després de Falles. Però el problema no és només el retard. És el fons.
Els llibrets no són un annex. No són un detall menor. Són ànima escrita. Són memòria col·lectiva, sàtira, crítica, poesia, història i identitat. Són el reflex d’un treball silenciós que no es veu en la cremà, però que es cou durant mesos en casals, en grupets al mòbil, en reunions, en nits llargues de correccions i il·lusió compartida. Qui ha participat en un llibret sap que no es fa amb diners: es fa amb estima.
I ara ens diuen que tot això val menys que una factura.
La nova orientació de la Generalitat del PP no només és un error: és una falta de respecte. Perquè convertir un premi cultural en una espècie de compensació econòmica segons el que t’has gastat és de tracta. És dir-li a les comissions que han apostat per la qualitat, per la llengua, per la creativitat, que això ja no importa. Que millor invertir que crear. Que millor pagar que pensar.
No és un cas aïllat en la política de la Generalitat. Forma part d’una línia que cada vegada es veu més clara: tot allò que sona a valencià, a cultura pròpia, a identitat, molesta per als governs de PP i Vox. O com a mínim, incomoda prou com per intentar diluir-ho. No fa falta prohibir res; n’hi ha prou amb buidar-ho de contingut, amb canviar les regles, amb fer que deixe de tindre sentit.
I els llibrets són, precisament, una de les formes més pures d’expressió de Les Falles. No depenen de grans escenaris ni de grans pressupostos. Depenen de persones. De fallers i falleres que escriuen, que investiguen, que dibuixen, que editen… moltes vegades sense cap altra recompensa que veure el seu treball imprés i compartit.
Quan es diu que ja ni cal llegir els llibrets per valorar-los, el missatge és devastador. És com si en una mascletà comptara més el cost de la pólvora que l’emoció que genera.
Per això, en el ple d’esta setmana exigirem amb una moció a la Generalitat que els premis als llibrets tornen a posar el focus en la qualitat literària, la creativitat i el valor cultural; que es consensuen les bases amb el món faller; i que es garantisca un jurat qualificat que valore allò que realment importa. I si de veritat estimen a les Falles, esperem comptar amb el suport dels grups de l’oposició.
Perquè no tot val. I perquè darrere de cada llibret hi ha poble, hi ha esforç i cultura viva. Ací a Dénia, ho sabem bé. Els llibrets formen part de la nostra cultura festiva, del que som i de com ens expliquem com a poble. Quan es buida de contingut tot això, no és només un canvi de criteris: és una manera de desdibuixar-nos.
Si deixem ara que tot això perda valor, què serà el pròxim en eliminar-se?
Juanfran! a les Falles s’han de cremar els Ninots, i no el treball, la cultura o la paraula!
Premis als llibrets: quan la demagògia suplanta al rigor
Hi ha artículs que no busquen informar, sino condicionar l’opinió pública. I el text publicat sobre els premis als llibrets de falla és un clar eixemple d’eixa deriva: una peça carregada d’èpica, d’emoció i de consignes, pero buida de contrast, de matís i de rigor periodístic.
Perque ací no estem davant d’una crònica objectiva, sino davant d’un relat construït en una finalitat molt concreta: presentar qualsevol modificació administrativa com un atac delliberat contra la cultura valenciana. I això, simplement, no se sosté.
La realitat és molt més prosaica i molt menys dramàtica del que es pretén vendre. La Generalitat ha introduït canvis en unes bases de convocatòria pública. Canvis que poden agradar més o manco, que poden ser discutits, millorables o revisables, pero que en cap cas justifiquen el to apocalíptic ni les acusacions desmesurades que es llancen en el text.
Parlar de “falta de respecte”, de “buidar de contingut” o d’una suposta ofensiva contra la cultura pròpia és una sobreactuació interessada. És el recurs fàcil de qui preferix convertir una discrepància tècnica en un conflicte identitari. Perque això movilisa més, genera més soroll i, sobretot, permet marcar perfil polític.
El problema de fondo no és cultural. És polític.
Durant anys, determinats sectors han monopolisat el discurs cultural faller, convertint-lo en un espai pràcticament homogéniu, a on la qualitat sovint es mesurava en funció d’uns paràmetros no sempre clars ni verificables. En eixe context, qualsevol intent d’introduir criteris més objectius, més transparents o més diversificats és percebut com una amenaça.
I és ací a on apareix la gran falàcia del text: contrapost economia i cultura com si foren conceptes incompatibles. Com si valorar l’esforç material, l’organisació o la dimensió d’un proyecte fora una forma de despreciar la creativitat o la qualitat lliterària.
Res més llunt de la realitat.
En qualsevol política pública, i especialment quan hi ha diners públics en joc, és imprescindible establir criteris que siguen mesurables, comparables i auditables. No per a substituir la qualitat, sino per a complementar-la i garantisar l’igualtat d’oportunitats. Lo contrari és obrir la porta a l’arbitrarietat i al favoritisme.
Pero això, curiosament, no es menciona en el text. Com tampoc es menciona que els llibrets de falla, per molt que es reivindiquen com a “ànima escrita”, són també productes editorials que impliquen costs, processos i decisions econòmiques. Ignorar això és caure en una visió romàntica que pot ser emotiva, pero no realista.
El discurs que es planteja és, en el fondo, profundament simplista: o estàs en la “cultura autèntica” o estàs en la “mercantilisació”. O defenses el model anterior o estàs en contra del poble. N’hi ha matisos, n’hi ha debat real, n’hi ha voluntat d’analisar els canvis en profunditat.
Això no és periodisme. Això és propaganda emocional.
Ademés, el text recorre a un atre clàssic: atribuir qualsevol decisió al supost menyspreu del govern cap a “lo valencià”. Una afirmació greu que es llança sense proves, sense dades i sense el més mínim contrast. Perque acusar d’atacar la cultura pròpia no és qualsevol cosa. És una desqualificació major que exigix responsabilitat.
Pero en lloc d’això, es recorre a l’eslògan, a la frase impactant, a la comparació fàcil. Tot per a reforçar una narrativa que, en realitat, està pensada més per a movilisar que per a explicar.
Mentres tant, el verdader debat el que hauria d’importar queda en segon pla: ¿com millorar els premis? ¿com garantisar la qualitat sense renunciar a la transparència? ¿com fer que els llibrets continuen evolucionant en un context cultural i tecnològic canviant?
D’això, pràcticament, no es parla. Perque és molt més senzill apelar a la nostàlgia i al sentiment que entrar en el terreny complex de les solucions reals.
El món faller, efectivament, és cultura viva. És esforç, dedicació i creativitat. Pero precisament per això mereix alguna cosa millor que ser utilisat com a instrument de confrontació política.
La cultura no es defensa en crits ni en exageracions. Es defensa en criteri, en rigor i en respecte a la veritat.
Perque quan la demagògia pren el lloc de l’anàlisis, el que es crema no és un ninot.
És el sentit comú.