«Canta, donzella, que Déu
en donar-te dolça veu
et va fer per cantar»
Ana María Ibars Ibars, denier de sentiment, escrivia aquests versos el 1949. Ella també tenia una veu de les que ha de ser escoltada i així ho va manifestar en totes les facetes de la seua vida: escriptora, mestra i activista. Tot i que era d'ideologia catòlica i tradicional, tota la vida va lluitar per la promoció de la llengua valenciana, la modernització de l'ensenyament i la fi de les injustícies envers les dones.
Maria va néixer a València el 29 de febrer de 1892 al si d'una família humil que es va traslladar a Dénia quan ella tenia pocs mesos de vida. Els seus pares treballaven al servei per a una de les famílies més riques de la ciutat, que se sospita que van pagar la seua educació, segons relata l'investigador Carles Mulet i Grimalt al reportatge Ana María Ibars: Mestra i Dona de l'Ajuntament de la Font de la Figuera.
Tindre estudis amb un origen obrer era una cosa insòlita en aquella època. Maria ho va aconseguir: als 19 anys va obtindre la titulació de mestra després d'estudiar Magisteri a l'Escola Normal del Magisteri de València. Va ser aleshores quan els seus ideals, com els de qualsevol jove que comença a descobrir el món, es van començar a formar. Per això va comptar amb l'ajuda de Carles Salvador, un amic que va conèixer aleshores i que va influir en l'escriptora, introduint-la en les idees de renovació de l'ensenyament i la valoració del valencià.
La Font de la Figuera: ensenyament i romanç
Amb aquests nous pensaments i una maleta a la mà, després d'acabar la formació a Maria la destinen a Font de la Figuera el 1916. Segons els testimonis que apareixen a l'esmentat documental, Maria va ser una docent innovadora: va crear la primera biblioteca del poble i va fer classe també al sexe masculí, una cosa mal vista i que va contreure una denúncia, una de les raons per les quals se'n va anar de la localitat. Tot i això, gràcies a les seues lliçons, els nens van poder exercir l'ofici de carter.
Va ser a la Font de la Figuera on va conèixer l'amor a través de Vicente Payá Pla, amb qui va contreure matrimoni i va tindre dos fills: Raquel, nascuda el 1918, i Darío, nascut el 1919. Quan tots dos fills van començar els estudis superiors a València , la mestra va decidir traslladar-se amb ells el 1934. Qui no els va acompanyar va ser el seu marit, el qual treballava a Alcázar de San juan (Castella-la Manxa), segons s'informa al documental, per la qual cosa van mantindre una relació a distància.
Els seus primers escrits
Sola però ben acompanyada, Maria Ibars va tornar a relacionar-se amb Carles Salvador i altres intel·lectuals i va començar llavors una altra etapa de la seua vida, reprenent la personalitat reivindicativa de la seua joventut. El 1935 es va apuntar a les classes del seu amic al Centre de Cultura Valenciana. Va començar a col·laborar amb mitjans com las Provincias o El Vers Valencià. A més, va participar en institucions com el Consell de Cultura i Relacions Valencianes. Sempre va actuar sota dues premisses: promoure el valencià i les formes d'ensenyaments més moderns.
Un cop comença la Guerra Civil, desapareix del panorama literari. Ja a la postguerra, malgrat les restriccions franquistes amb els idiomes autòctons, l'escriptora aconseguirà cultivar el gènere de la poesia en valencià amb les seues publicacions als Almanacs de las Provincias o revistes com Pensat i Fet y L'Altar del Mercat, a més de participar als Llibrets de falles.
La seua obra i amor per Dénia
Maria mai no va deixar de pensar en la ciutat que la va veure créixer, Dénia. De fet, en els seus escrits era recurrent que usés la frase «a l'ombra del Montgó» com a dedicatòria. El 1949 homenatja la localitat amb el seu primer llibre, Poemes de Penyamar, poesies dedicades a la zona on tenia casa seua denier. Va ser aquest any quan també, per primera vegada, va participar als Jocs Florals de València amb Vides plans, una novel·la, guanyadora en la seua categoria i que eixiria publicada el 1962. El 1950 tornaria a guanyar el certamen junt a Sofia Salvador per La conversió dels jueus.
Maria, insaciable i plena de paraules per explicar al món, va continuar amb col·laboracions en revistes com Glorieta i Sicània y La Marina, on seguia cultivant el vers. Va ser en aquells anys seixanta quan va publicar moltes de les seues obres: el 1965, L'últim serf; entre 1961 i 1967, ixen a la llum els seus contes amb Nostres Faulelles. També va escriure novel·les en castellà: el 1961 es va publicar Com una arpa (1961) i el 1963 sorgeix Graciamar.
La majoria del seu treball es va basar en el gènere novel·lístic i una temàtica recurrent va ser la capital de la Marina Alta, a més de la denúncia a actituds masclistes i violentes contra la dona. La veu d'aquesta escriptora, a qui tant li agradava ser escoltada, es va anar apagant a poc a poc. Va passar els últims anys a Dénia, alternant amb Madrid. Tot i això, finalment va morir a València el 9 de gener de 1965. De la seua veu, transgressora, va quedar el silenci.
I encara que aquesta escriptora ja no siga present a Dénia, la ciutat no l'oblida. En honor de la seua figura, un dels instituts d'educació secundària de la ciutat porta el seu nom, l'IES Maria Ibars. A més, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat 2024 com Any Maria Ibars, celebrant una cerimònia el passat dijous 29 de febrer a la localitat per presentar aquest homenatge.
