Jessica Romero: "Sóc el que sóc gràcies al meu fill Alberto"

La defineixen com una dona forta i lluitadora. Va venir a Dénia fa 14 anys amb la intenció de reunir un poc de diners per finançar els seus estudis a Guayaquil, Equador, i aquí es va quedar. Va trobar l'amor i va formar una família. Fa 7 anys va arribar Alberto al món. Encara que va eixir de l'hospital aparentment sa, amb 1 any i 8 mesos, i després de nombroses proves, li van diagnosticar Pelizaeus Merzbacher, una de les anomenades "malalties rares" que a Espanya pateixen 8 nens. Moguda per la inquietud en la millora de la qualitat de vida del seu fill, es va unir amb altres mares i crear l'associació Ludai, de la qual és presidenta.

Després d'aconseguir que l'associació siga reconeguda com a Centre d'Atenció Primerenca, hui, Dia Internacional de la Dona, Jessica Romero serà homenatjada en l'acte institucional de l'Ajuntament de Dénia a partir de les 13: 30 hores.

Quina és la situació actual d'Alberto?

Ara Alberto està fent teràpies privades. Menja per botó gàstric amb medicaments especials. Si s'eliminen les ajudes en farmàcia, necessita entre 2000 i 3000 euros mensuals per a la seua alimentació, a més de les teràpies privades. Estic espantada perquè no sé com afrontar-la. La ortopèdia l'han tret. La seua cadira val 4.500 euros. La meua major preocupació és aquesta.

Què ha suposat que Ludai siga Centre d'Atenció Primerenca?

La veritat que una satisfacció molt gran perquè abans enfocábamos a la gent el servei que donàvem, però en ser associació no ens prenien molt seriosament. Però ara amb aquest canvi, ser centre autoritzat, suposa canvis molt positius per a nosaltres, tot i la crisi. Ens estan fent més cas, vénen més nens que necessiten aquest servei ... és una altra cosa.

El teu equip està format únicament per dones ...

Vam començar amb una altra mare, investigant sobre com podíem fer per millorar la qualitat de vida dels nostres infants. Després es van unir Laura, altres mares, l'equip de la directiva ... totes dones. Estem fent tot l'esforç possible perquè això seguisca creixent com toca.

Creus que el fet que siga gairebé més una lluita personal, té a veure amb que sigueu dones les que ho porteu endavant?

La veritat és que hi ha pares que s'estan implicant, però habitualment és la mare la que duen l'esforç perquè el nen tiri endavant, el pare és un suport. La lluita i la constància és de la mare.
Aquí ens hem ajuntat unes dones molt fortes per fer aquest projecte.

Has viscut moment de flaquesa en aquesta dura lluita?

Sí ... Ho fas de cor i de manera desinteressada, però tot i els moments durs sempre hi ha un al·licient que et anima a seguir endavant. Nosaltres estàvem a punt de tancar perquè no teníem diners. Desgraciadament hi va haver un nen que va morir, i la seua mare va decidir aportar els diners que tenien recollit per la seua malaltia, de manera que Ludai va poder continuar. Però ara la situació és molt crítica. Ens han moltes subvencions.

Sou una associació que no para de fer activitats durant tot l'any ¿Noteu un feedback de la gent?

La veritat és que si. Estem molt contentes en aquest sentit perquè sempre que fem qualsevol esdeveniment, la gent col·labora. Vine l'esforç que realitzem perquè això continuï.

Què dona és un model per a tu?

La meua àvia, que em va criar. És una persona de la qual vaig aprendre la importància de la constància en la lluita, que si vas per aquest camí aconseguiràs tot el que vulguis. Hui, en el reconeixement, recordaré especialment del meu pare i del meu fill, que gràcies a ell sóc el que sóc.

Hui ets reconeguda en el Dia Internacional de la Dona. Com vas rebre la notícia?

Quan em va cridar Anna (l'alcaldessa) pensava que era per algun tipus de conveni, i al dir-m'ho vaig pensar que era una broma. però Pepa Sivera m'ho va confirmar. Però penso ¿dona treballadora? Treball és, però aquí no cobrament, ho faig per amor i pels nens, i pel meu fill, perquè veig uns canvis que em fan creure que els nens necessiten estar atesos des de molt xicotets perquè el dia de demà no es dificulti més la seua discapacitat.