Són moltes les generacions de joves que han treballat a les platges de Dénia al seu servei de vigilància i socors. Alguns ho van viure com una bona oportunitat amb què guanyar diners en vacances, pagar amb ell els seus estudis i poder acabar dedicant-se al que en el fons volien. Altres, en canvi, van descobrir a la platja una vocació, la d'ajudar les persones que per si soles no es valen al mar. Les nostres platges són relativament fàcils de vigilar: que ningú s'ofegui dins la zona de banyistes (200 primers metres). Però, quan portes força temps, t'acabes preguntant qui vigila i salva els que estan més enllà de la línia de boies grogues.
Ricard Llompart és un d'aquells socorristes nostres a la solidaritat dels quals li falta aire en tan sols 20 quilòmetres de platja. Amb 18 anys es va treure el títol a la Creu Roja de Dénia que li ha permès participar a una desena de temporades, tres com a responsable de lloc, vigilant aquells que s'endinsen al nostre litoral. Va descobrir la seua vocació, el mar, treballant sobre les cadires de proximitat, per la qual cosa va decidir continuar formant-se en socorrisme i, alhora, aconseguir la titulació de patró d'alçada.
Va ser amb la crisi migratòria resultant de la guerra del Estat Islàmic contra Síria quan es va adonar que el Mediterrani no eren només els primers 200 metres que veiem des de la platja. I que després de la línia de boies hi havia més gent que necessitava ajuda, i molt menys disposada a prestar-la.
El 13 de febrer Ricard va pujar al Open Arms, vaixell la trajectòria del qual no necessita presentació. Com a socorrista de l'ONG catalana ha pogut arribar a unes distàncies de les platges habituals que no es poden fer ni per quilòmetres ni per milles. Un món totalment diferent.
La seua missió el va portar a la costa de Líbia, punt actual pel qual més persones s'endinsen a la Mediterrània. Hi han actuat durant mes i mig, sempre a 30 milles de terra per evitar problemes legals, com incomprensibles penes per tràfic de persones. Hi ha massa gent interessada que cessin la seua activitat aquest tipus d'ONG i gaudeixen d'una legislació injusta que ofega, literalment, gent que necessita ajuda.
Aquestes acusacions també els arriben de certs sectors de la política que els assenyalen com a màfies, sabent que és fals. És una cosa que en esmentar-ho indigna especialment el socorrista, per la qual cosa ens explica com actuen les veritables màfies. Aquestes cobren fins a més de 1.000 euros persones necessitades (estalvis de tota una vida) per donar-los una plaça en unes barques sense gairebé cap mesura de seguretat. Aquesta gent decideix enfrontar-se al mar perquè a terra el que han trobat és guerra, gana i persecució (molts per la seua orientació sexual). També cada vegada són més els anomenats refugiats mediambientals, que fugen de les zones que més pateixen les conseqüències de la contaminació (sobretot la d'occident).
Molts altres es llancen a la recerca d'una riba millor a la seua. «Creuen que estaran millor a Europa, però la majoria de vegades és fals». Quan arriben es troben amb la dura realitat que la vida serà fins i tot pitjor, patint, a més de precarietat, poca acollida i molt racisme.
La dura tasca d'evitar que la gent mori buscant una vida millor
«M?agradaria recalcar una cosa. La gent del mar tenim una llei (moral i no moral, perquè és una llei) per la qual no podem ometre socórrer algú que estigui en risc. Si us arriba un avís per ràdio que hi ha gent a prop vostra demanant ajuda, teniu el deure legal i moral d'anar a socórrer i assistir aquestes persones. Nosaltres no hi som perquè la gent tingui una vida millor, estem perquè no es morin al puto Mediterrani».
Un cop són rescatats de l'aigua, aquests refugiats són portats normalment al port de Sicília, on estudien durant mesos la situació de cadascun. Un cop a terra la seua auxiliada tripulació, la feina de Ricard i els seus companys s'ha acabat, però en lloc de descansar tornen al mar a la recerca de més gent que necessiti de la seua ajuda. No són més d'una deu vaixells els encarregats de salvar tantes vides desesperades que s'endinsen a la Mediterrània sense mirar enrere.
Donada l'actualitat més recent, amb els països europeus mostrant-se més solidaris i propensos a acollir refugiats per la guerra que pateix Ucraïna, no puc evitar preguntar-li si no s'han mostrat més interessats per aquestes persones que migren per mar. Ricard deixa escapar un riure trist que demostra la crua realitat: han construït fronteres entre gent que les ha perdut, havent creat diferents classes de refugiats (els que sí i els que no). «Cada dia mor gent i no passa res, perquè són de per aquí, i això no és així. Ningú s'hauria de quedar a la Mediterrània».
Aquests dies ha descansat en aquest costat de la línia de boies, però part continua en alta mar, assumint tot el que ha viscut i que des de la torre de vigilància de Dénia no era capaç de veure. El descans, però, durarà poc. Cada dia es veuen mans sobre la Mediterrània que busquen altres a les quals agafar-se. I a Ricard l'espera la setmana que ve un altre vaixell des d'on poder oferir la seua.
taxista de negres
Aquest noi és un heroi.
I a més, una bona persona.
Tota la meua admiració i respecte per tu Ricard.
Aquest noi és un heroi…
I a més, una bona persona.
Tota la meua admiració i el meu respecte per tu Ricard!!