SPE A 11 Marina Alta: EM DÓNES UNA ABRAÇADA?

Rosa Maria Vicens Escandell
Professora especialista en Orientació Educativa (SPE A-11)


Un dia van cridar a la porta del meu despatx en un dels centres que atenc ... era un nen de 7 anys, va obrir la porta i em va dir: "Si us plau, em dónes una abraçada?". Només vaig pensar ... què estem fent malament? I, per descomptat, se'n va anar amb la seua abraçada.

Quantes vegades heu fregat la panxeta als vostres fills quan es queixaven de dolor ?, quantes vegades heu posat la vostra mà en el seu front quan tenien vòmits ?, quantes vegades heu posat la mà a l'esquena quan tossien en una nit freda d'hivern ? ...

Mai heu pensat per què buscàveu el contacte amb ells quan estaven malitos ?, per què aquesta mà produïa en ells una millora? El contacte humà produeix aquests efectes, som éssers socialitzats i socialitzants, busquem el contacte amb els altres perquè ens sentim sols, Perquè necessitem els altres per viure, necessitem dels altres perquè és el mitjà que tenim de demostrar la nostra pertinença a aquest gran grup social anomenat humanitat.

La societat, l'aprenentatge i el canvi d'escales de valors fan que cada vegada defugim de manera més ostensible el contacte amb els altres, de manera que ens anem individualitzant fins a tal punt que ens sentim com a membres aïllats d'un grup que amb prou feines es comunica, que amb prou feines se senten, que amb prou feines es freguen.

Els nens, la seua ingenuïtat, la seua falta de prejudicis, la seua falta de programació, senten que els falta alguna cosa que no saben explicar, una abraçada, una mostra d'afecte, sentir-se estimats, sentir-se valorats, acceptats, estimats ... Els adults hem perdut / ocultat / reprimit aquesta capacitat que tenim de comunicar-nos per mitjà del nostre cos, de la proximitat, hem pensat que el que ens diferencia de la resta d'espècies del regne animal és la intel·ligència, i, permeteu que dissenteixi, el que ens diferencia de la resta del regne animal és la capacitat de sentir i de comprendre i expressar aquests sentiments, la capacitat de donar una abraçada, un petó, una carícia, conscients que el que estem fent és un acte d'amor. Massa prejudicis, massa ocupats amb les nostres coses per prendre els nostres fills en braços i acariciar-se el cabell, abraçar-los, dir-los quant els volem, massa preocupats per les notes, el rendiment, els estudis, la hipoteca, el termini del cotxe, el cap ... massa "ocupats" per ocupar-nos del benestar afectiu dels nostres nens.

No us vaig a donar consells, però no m'agradaria que un dia us arrepintierais de no haver fet totes aquestes coses, no m'agradaria que quan li pregunti a un nen què és el que més desitja en el món em contestés que una abraçada de la seua pare, no m'agradaria tindre nens tan "socialitzats" que no foren capaços de donar i demostrar amor ...

Els problemes afectius constitueixen el percentatge més alt de les problemàtiques que dia a dia presenten els nostres nens i els nostres joves ... les emocions es reprimeixen i això crea un conflicte interpersonal que acompanya l'ésser humà durant tota la seua existència.

La vida és molt més que coneixements, la vida s'omple amb xicotetes coses, si esteu a casa, si arribeu ara al vostre llar cansats per un dur dia de treball, apropar-vos als vostres fills, tomadlos en els vostres braços, abrazadlos fort, amb calidesa , sentint i digueu-los el molt que els estimeu, doneu-los l'oportunitat que facin el mateix amb vosaltres; la resta, ja arribarà.