Dénia.com
Cercador

La malaltia de l'Alzheimer

21 de setembre de 2011 - 00: 00

Hui 21 de setembre se celebra el dia mundial de l'Alzheimer, Data triada per l'Organització Mundial de la Salut i la Federació Internacional d'Alzheimer. L'objectiu d'aquesta celebració és donar a conèixer la malaltia i difondre informació al respecte.

La malaltia d'Alzheimer és una de les malalties més temudes en la nostra societat i que més exigeixen dels cuidadors del pacient. És una malaltia de les edats avançades de la vida, i és tant més freqüent com més grans són les persones, tot i que hi ha formes precoços que comencen als 50 o 60 anys i fins i tot abans.

La malaltia d'Alzheimer és un desordre progressiu, degeneratiu i irreversible del cervell que causa la debilitació, la desorientació i una eventual mort intel·lectual. El seu nom prové d'Alois Alzheimer, un neuròleg alemany que en 1907 va descriure els símptomes que presentava una dona de 48 anys com a greus problemes de memòria, definint així les característiques neuropatològiques d'aquesta malaltia.

L'Alzheimer, d'aparença inofensiva, comença amb debilitat, mals de cap, vertígens, i insomni suau, irritabilitat i pèrdua de memòria; aquests trastorns de la memòria, són ja des de molt aviat importants, ja que interfereixen amb les activitats quotidianes. Tots tenim pèrdues de memòria, sobretot en relació amb el pas del temps i amb l'estrès, però l'habitual és que desenvolupem habilitats per a compensar-los, com per exemple, apuntar les coses que cal comprar, portar una agenda, etc. Encara que les fallades de memòria en tinguin constància, en alguna ocasió, jugar-nos alguna mala passada, no passa el mateix de forma habitual, i podem seguir treballant, gaudint d'activitats d'oci, ocupant-nos de les nostres famílies i de nosaltres mateixos per molt que anem dient "Cada vegada tinc pitjor memòria!".

Al pacient amb malaltia d'Alzheimer les fallades de memòria li van limitant a poc a poc la realització de les activitats. Al principi, la pèrdua es refereix sobretot a fets recents. En aquesta fase crida l'atenció que el pacient recordi, i fins i tot li agradi evocar una vegada i una altra, amb tot detall, fets referents a la seua infància i joventut, cosa que pot mantindre-se fins i tot quan no és capaç de recordar el nom dels seus néts o quan és Nadal. A poc a poc, deixa de recordar tot allò que es refereix a si mateix, la seua edat, on viu; confon els fills o pensa que el seu marit és el seu pare. No obstant això, cal destacar que, encara que a vegades ja és incapaç de recordar el nom del seu marit o els seus fills, la seua presència sol resultar-li agradable i tranquil·litzadora. El bon contacte afectiu, les emocions, el tracte afectuós que se li dispensi acostuma a ser acceptat i agraït (infodoctor.org).

Junt al trastorn de memòria, trobem altres problemes (infodoctor.org):

- Afàsia o trastorns del llenguatge, El pacient "oblida" el nom de les coses, "no li ix" el nom, de les persones, els llocs, o dels objectes més corrents. A el cap d'un temps, no entenen bé el que se'ls diu i se'ls pregunta. El llenguatge passa a ser cada vegada més pobre, les frases deixen de tindre sentit i, a la fi, es perd la capacitat de parlar, quedant el pacient totalment absent, incomunicat.

-Apràxia, o dificultats per realitzar els gestos que en diríem útils. Al començament es manifesta en accions complicades, com dibuixar, manejar instruments de treball o estris domèstics o conduir, però després es perden fins als més simples com manejar els coberts, vestir-se o fer una salutació.

- Agnosia o dificultat per reconèixer o comprendre el significat de tot el que es veu, es toca, etc. A tot això s'uneix una actitud d'indiferència o ignorància de el problema. Encara que a l'començament pugui haver una certa depressió o ansietat davant les fallades, aviat crida l'atenció la tranquil·litat amb què el pacient reacciona davant les seues enormes badades o errors. És típic que els negui, el que de vegades pot desesperar la seua família, o que intenti justificar-d'una forma ingènua, infantil o, de vegades, per contra, amb explicacions molt rebuscades o extravagants. ( "Quin dia és?" "No ho sé, jo mai m'he preocupat d'aquestes coses" "Quants fills té?" "Dos o tres" i somriuen afablement, com si no tinguera la menor importància no recordar alguna cosa així. A diferència de la persona deprimida o ansiosa amb trastorns de memòria, el pacient no sembla patir molt per les seues dificultats. Pot enfadar un poc, però aviat oblida que no ha estat capaç de contestar el telèfon o que ha confós el seu fill amb el seu nét. com, per altra banda, el pacient conserva durant molt temps els automatismes socials, té bon aspecte i aparentment, ho fa "tot" (entra, ix, veu TV, fulleja el diari, trasteja a la cuina, etc.) és fàcil que el problema passi desapercebut a veïns, coneguts o fins i tot, a familiars que no conviuen amb ell. (infodoctor.org)

Hem de tindre en compte que, també són constants els trastorns de personalitat i conducta. Al principi pot haver ansietat, depressió, irritabilitat. Persones molt actives es tornen apàtiques, inactives i, a l'inrevés, persones molt tranquil·les, comencen a estar inquietes, nervioses ja moure contínuament sense objectius clars. És freqüent que el pacient es torni desconfiat, recelós, que amagui les coses, que pensi que volen robar-li o fer-li mal. Més endavant pot haver-hi, encara que no sempre, agressivitat, hostilitat cap als seus familiars i sobretot, cap a la seua parella. L'insomni o canvi de ritme de son és un greu problema, podent el pacient passar les nits aixecat i amb gran resistència als medicaments que se li puguen donar per dormir. També és típica la desorientació espacial, és a dir, perdre fàcilment, no saber trobar el camí de tornada a casa i, en fases avançades, perdre fins i tot en la pròpia casa, i no és capaç de trobar la cuina, el bany, etc. El normal en la malaltia és que no hi hagi problemes físics ni de moviment i que, fins a fases ja prèvies al final, en els últims mesos o anys, el pacient seguisca sent capaç de caminar, de fet, és característic que passegi amunt i avall de la casa, dia i nit, sense parar.

El final és comú per a aquesta i altres demències. Amb el pas dels anys, el pacient perd la mobilitat, queda enllitat, té dificultats per menjar, no entén absolutament res i mor a conseqüència d'una complicació, com pneumònia, etc. (Infodoctor.org)

Verónica Monsonís Far
Psicòloga
Màster en Psicologia Clínica Nº col. CV08093
Tel .: 639.647.656 veroemotica@hotmail.com

2 Comentaris
  1. Maria diu:

    El meu avi també pateix la malaltia d'Alzheimer farà gairebé 2 anys i és increïble com avança amb ell en tan poc període de temps, té 74 anys i en aquest temps va deixar de caminar, va estar en cadira de rodes, va passar a estar al llit, ho alçàvem per dinar i passava el major temps ficat al llit ja que perdia l'interès si volia estar a la cadireta veient el futbol que li agradava tant… I ja per si fos poc, a finals d'aquest any seguint al llit el portem a l'hospital perquè ens vam adonar que la seua cama esquerra, estava molt rara… com torçada i que se la movia i estava completament «solta» i ens van dir que té trencat el fèmur, sense haver caigut ni res… Només complicacions i cada vegada més, perquè malgrat que no és tan gran, té moltes més coses pròpies de l'edat tb. A partir de llavors fins ara notem la meua mare i jo que el meu avi va cada cop a pitjor en res de temps. Des de la cama trencada al cap de poc temps s'està encarant als dos peus, es queixa molt i un peu ho té infectat, de manera que estem resant la meua mare i jo perquè no arribi a l'os i calga portar-lo a l'hospital, ja que aquestes persones són tan delicades que de complicacions, moren, i que a part el meu avi ja no hi és; recentment és també que des de fa una setmana ja no se li entén absolutament res del que ell diu, com a molt entens «hola» i quan li preguntes com està li entens el «bé», però d'altra banda. La resta que parla no se l'entén i si li preguntes més coses o parles amb ell, com si amb ell no fos el tema, viu al seu món. Tot això és en resum del que està passant el meu avi, la millor persona del món i el millor que he conegut, és a qui jo més vull en aquesta vida i qui m'ha donat la vida, i que demano a Déu que em duri molt temps, tot el que siga possible, encara que és molt dura aquesta malaltia, la meua mare i jo estarem amb ell fins que ja no es pugui més.

  2. Ana diu:

    La meua mare té la malaltia d'Alzheimer, diagnosticada fa uns 6 anys. El deteriorament ha estat progressiu però sí que és cert que encara que no es recorda de res li agrada estar amb nosaltres i se sent més tranquil·la. El més difícil és al principi, quan has d'assumir que pateix la malaltia, no trobes justificació per a les coses que fa o diu i no t'adones de la gravetat. A poc a poc et vas fent a la idea i assumeixes l'important que és anteposar un sentit pràctic, ja que cada fase de la malaltia requereix l'adaptació de l'entorn i una conducta diferent per les persones que l'envolten. Volem molt a la nostra mare i intentem fer el millor per a ella però vam patir molt amb i per ella amb aquesta situació.


37.861
4.463
12.913
2.700