La setmana que ve Dénia tornarà a celebrar els seus falles després de dos anys d'aturada obligada per la pandèmia. No obstant això, aquest 2022 ressorgeix la flama en una data molt especial, ja que es compleixen 75 anys des que es va plantar la llavor que desembocaria a l'actual festa que paralitza durant dies la ciutat.
Lo 1947 foguèt un an fòrça important pel mon faller de Dénia, doncas foguèt que la Penya del Tio Pep levèt lo sieu monument. Ara bé, malgrat que es considera la primera falla de la capital de la Marina Alta, la veritat és que ja s'havien plantat i cremat ninots des de dècades abans a diferents carrers de la ciutat, però de forma anecdòtica i no tan organitzat com en el cas en qüestió. De fet, aquell mateix 1947 a les Roques, concretament al carrer Olivera, dos veïns van plantar un monument més humil.
L'empenta valenciana
Durant l'exercici del 46-47, una comissió de València va fer despertar novament l'interès denier per la famosa festa. Aquesta, a la qual pertanyien els carrers Sueca-Alcoi-Dénia de la capital valenciana, va decidir nomenar presidents honorífics els ajuntaments d'aquestes tres ciutats, organitzant celebracions per tal de recaptar diners. Va ser el que va animar la Penya del Tio Pep a fer el pas definitiu per formalitzar les festes a Dénia.
La Penya del Tio Pep estava composta per un grup de veïns, la majoria d'ells anomenats Josep (o Pep), els quals van decidir el 1946 que l'any següent alçarien un monument al centre de Dénia per recuperar la celebració fallera. La tasca de la creació de la falla se la van encarregar a Francisco Crespo El Malagueny per tal de plantar-la al març de 1947.
Març de 1947
Va arribar l'esperada setmana amb tot disposat perquè la festa fallera es contagiés entre els veïns. La idea era ambiciosa, però van tindre molt d'encert a l'hora d'exercir-la. Per començar, el 17 de març es va anunciar que Teresita Carrió Alemany seria la Reina Fallera d'aquell any, una figura que no existia fins a la data, comptant amb la seua pròpia cort de quatre dames d'honor.
Però no va ser fins a la vesprada del dia 18 que Dénia va poder veure l'esperada falla. A les 19:00 es va començar a muntar el monument a la Plaça del Mercat, el que és hui la Glorieta del País Valencià.
Aquesta es va batejar com «La bola del món» no tenia gaire a veure amb les actuals falles de la ciutat, de més envergadura, encara que sí que va ser prou gran per diferenciar-se del viscut al municipi fins al moment. Al centre d'aquesta, protagonitzant l'obra, hi havia un enorme globus terraqui que li va donar nom.
Un monument que tot ho va iniciar
Tot i les diferències visibles amb els dissenys actuals, l'esperit ja era llavors molt similar al d'hui dia. La crítica local estava ben present, sent el monument especialment àcid en fer públic la manca d'escrúpols de certs comerciants. No obstant, els materials i l'experiència s'assemblaven poc als d'ara, cosa que va donar un bon enix a la penya que amb tanta il·lusió esperava aquell 18 de març.
«La bola del món» només va durar plantada i intacta poques hores. Una ratxa de vent, d'aquelles amb què han conviscut les comissions de Marqués de Campo tants anys, es va emportar gran part del monument al davant. El vent va estar a punt de fer la tasca encomanada a les flames, però encara va deixar força ninots com per a la nit de Sant Josep celebrar una gran cremà.
L'encesa de la metxa
Atesa la repercussió que va tindre la festa, es va realitzar una reunió en un bar de la ciutat entre components de la Penya del Tio Pep i veïns de diferents barris de Dénia per tal d'expandir l'interès i fer que corregués la pólvora per tot el municipi . En aquesta mateixa reunió es va decidir crear allò que hui es coneix com la Junta Local Fallera i es va formalitzar la divisió de Dénia a 4 districtes: Centre, Marítim, Oest i Roques.
No va ser la darrera falla de la penya, repetint l'èxit l'any següent, ni va ser el primer monument que va veure Dénia, com dèiem al principi. Això sí, va ser la que va encendre la metxa d'una festa que de mica en mica va anar creixent, amb algunes interrupcions, fins al que és hui, encara que això és una altra història.
