Van venir molt joves i gairebé sempre buscant feina. Els seus fills van créixer aquí, es van casar, i les següents generacions van néixer ja a Dénia. Moltíssimes persones procedents d'Andalusia van arribar a la ciutat en els anys 60 i 70, enriquint la seua demografia, aportant costums i incorporant les d'aquí com a pròpies. El 28 de febrer és el Dia d'Andalusia, I per aquest motiu coneixem algunes històries d'emigració i integració.
La història de la Teresa: a la recerca de treball
"Els nens es feien grans i en Morón de la Frontera no hi havia feina ". Teresa Sants va arribar a Dénia en 1970, quan tenia 44 anys. Venia amb els seus cinc fills i el seu marit, Paco. Ell de seguida va començar a treballar com a paleta i ella netejant apartaments i restaurants. També hi va haver treball per als tres fills grans, en fàbriques de joguines i de bosses, mentre els dos xicotets es van escolaritzar a la ciutat.
Teresa ens explica que sempre es va sentir acollida, que mai va tindre sensació de ser forastera. "Quan vaig començar a entrar en els llocs a comprar, no entenia el valencià. A el principi em aclaria assenyalant, i de seguida vaig començar a comprendre".
La primera casa en la qual van viure era de lloguer, fins que van poder comprar-se un pis en propietat. Això va ser una cosa molt important per a ella. Quan es va inaugurar l'Hospital de la Pedrera, el 1986, Teresa va començar a treballar en la neteja, i així fins a la seua jubilació en 1999. Especialment la coneixen els cirurgians i infermeres de quiròfan. "Ha estat el treball més bonic de la meua vida".
Ara té 93 anys, i viu al pis de la seua germana Remedios. Perquè aquesta és una altra característica dels que van arribar des d'Andalusia, que venien les famílies a l'complet. Teresa reconeix que "Va ser una bona decisió, estic segura que vam aconseguir una vida millor. D'aquí no em mouré".
Barreja de sentiments: la vida de Maria
El canvi de vida de Maria va començar el 1973, quan el seu marit José va arribar a Dénia "a temptejar el terreny". Ja havia a Dénia un germà d'ella i alguns amics, que li havien dit que aquí hi havia feina. El van ajudar a llogar una casa a l'Avinguda d'Alcoi, i llavors, José va tornar a Guadix (Granada) a buscar-la ja per seus tres fills. Van arribar a falles, I el fill xicotet, que llavors tenia 14 anys, va sentir que "mai havia vist res semblant".
De seguida van començar a treballar: al cap de pocs dies, Josep i el fill gran ja eren a l'obra, i Maria, netejant en una clínica. Reconeix que mai es va sentir de fora, que les xarxes dels parents que l'estaven esperant la van ajudar molt. I que molt aviat va començar a fer la seua vida ia tindre la independència econòmica que necessitaven.
Maria va néixer el 1929, així que porta aquí més de la meitat de la seua vida, els seus néts i els seus besnéts són d'aquí, Però tot i això, ella seguix enyorant el seu poble.
Carmelo Nofuentes: "Dénia va ser una finestra d'il·lusió"
Carmelo Nofuentes és molt conegut per haver estat el director de l'oficina d'ocupació de Dénia des de la seua fundació el 1976 fins a 2013. Els seus pares van ser la primera família de la zona nord de Granada (i probablement de tota Andalusia), en arribar a Dénia. Van venir el 1964 des Aldeira.
Els pares de Carmelo van arribar per dedicar-se a l'agricultura, com casolans de la finca Sant Carles (Una gran finca de tarongers que correspon amb la localització de l'actual hospital privat). "Jo sempre dic que la primera oficina d'ocupació que va existir a Dénia va ser la meua mare". A més de a ells, que són sis germans, es va portar a cinc nebots. Tots van trobar treball en llocs que en aquests moments necessitaven a molta gent: la SEIENT y fustes Pastor, A l'avinguda de València; Telefónica, Llavors al carrer La Mar; indústries Aura, I la Policia Municipal, que es trobava en ple desenvolupament.
plàstics Granite y plàstics Borna també van ser grans fonts de treball, i un dels llocs que es va quedar amb més mà d'obra femenina va ser magdalenes Ortiz.
Carmelo es va llicenciar en Geografia i Història, i les seues inquietuds l'han portat a estudiar en profunditat el fenomen migratori a Dénia. explica que la piràmide de població de la ciutat va sofrir una injecció de gent jove, Perquè solien venir famílies senceres, Amb matrimonis d'al voltant de 40 anys d'edat i amb fills xicotets. Teresa i Maria són bons exemples.
Paral·lel a el creixement de la indústria va ser el de la construcció. Per dues raons: perquè el turisme començava a enlairar-se i perquè es necessitaven habitatges per allotjar tota la gent que havia arribat. Ràpidament es van construir els llocs on principalment es van instal·lar: l'entrada al poble (carrer Mallorca, carrer Menorca, avinguda d'Alcoi); la zona final del Passeig Saladar, a l'actual poma entre Carlos Sentí i Pintor Llorens; i els tres Edificis París, que donen a la Plaça Jaume I.
"Totes les persones que van arribar són les que han fet créixer Dénia, no només demogràficament, sinó també en riquesa." Amb la pregunta Què va rebre de Dénia i què li va donar a canvi?, Nofuentes s'emociona: "Dénia per a tota la gent que hem vingut aquí ha estat obrir una finestra d'il·lusió, obrir-te a la vida, un futur esperançador. Nosaltres li hem tornat treball, creixement, il·lusió, tot."
Els canvis en la població
Dénia es va mantindre gairebé un segle al voltant dels 12.000 habitants: des de finals de segle XIX fins als anys 80 gairebé no va haver-hi canvis, tan sols amb la crisi de la pansa i amb la Guerra Civil. No obstant això, en els anys 80 la població es va duplicar i va arribar a les 24.000 persones.
Això es va deure a la "primera onada" d'immigració de la que estem parlant, que va arribar a Dénia des d'altres punts d'Espanya en els 60 i els 70. No només procedien d'Andalusia, sinó també de Castella-la Manxa, Extremadura i Múrcia, entre altres llocs. Més tard, en els anys 2000, Nofuentes identifica una "segona fase" en la immigració que arriba a Dénia, que en aquests anys és principalment procedent de Sud-amèrica i Europa de l'Est. El creixement de la població es deu no només al seu creixement natural, sinó a l'arribada de moltes persones joves en edat de tindre fills.
El naixement de la Casa d'Andalusia
La necessitat de compartir experiències va ser el principal impuls per a la creació de la Casa d'Andalusia. Va començar a funcionar el 1985, en la seua primera seu al carrer Lepant. Ara mateix, tenen uns 300 socis.
Un dels seus fundadors, Pedro Ayala Galindo, Una cara coneguda de la vida de Dénia, ens explica la seua experiència: Pedro vi des Baeza el 1972, treballava a la Companyia Sevillana d'Electricitat i va demanar trasllat a Dénia. Li havien parlat molt bé. "Dénia és una ciutat molt acollidora. Jo sempre he estat molt universal, però la meua integració va ser màxima: quant vaig arribar em vaig posar a assajar amb un grup de folk valencià. " A més, Pedro Ayala va portar moltes inquietuds culturals: ha pertangut a el grup de folk Veus del Poble i a el grup de teatre Llebeig. I està profundament implicat en el certamen de poesia Adolfo Utor Acevedo, que organitza la Casa d'Andalusia.
Àngel Pelayo Jiménez va ser un altre dels pioners de la Casa d'Andalusia. Va arribar a Dénia en 1968, quan era un adolescent de catorze anys. Estava estudiant oficialia i mestratge, el que seria hui un FP I. Els seus pares i els seus cinc germans vivien entre Morón, Llits i el barri de Triana a Sevilla. El seu pare es va quedar sense el seu treball a l'ONCE i va comprar una furgoneta per fer repartiment. Va començar portant a Dénia mobles, olives, xoriço ... fins que la gent va començar a demanar-li "Escolta, ¿ens portaries a nosaltres a Dénia?". Aquests van ser els seus primers contactes amb la nostra ciutat, i passar aquí alguns estius a casa de família que ja havia emigrat. Fins que es van adonar que en totes les fàbriques hi havia un cartell de ES NECESSITA PERSONAL. Es van venir un matí a Dénia, i aquesta vesprada Àngel ja treballava en una fàbrica de joguines.
Àngel es va integrar molt ràpidament, però reconeix que els nens ho feien de forma més fàcil que els adults. "Sempre m'he sentit molt bé a Dénia, però és veritat que a mesura que et fas gran et recordes més de les teues arrels".
Enhorabona per l'article, molt interessant per a comprendre la història de la nostra població. No ha de ser fàcil emigrar del teu poble i començar una nova vida aprenent una nova llengua i adaptant-se a les nostres costums. La meua admiració per a totes aquestes persones.
Abans et integraven ràpidament.
Hui si no parles Català a l'Ajuntament sicialista de Dénia et tracten com a un jueu en auswich.
Què històries més boniques, m'han emocionat i arribat a l'♥ ️