Dénia.com
Cercador

El Patrimoni Cultural de Dénia: El Convent de Sant Antoni

12 de novembre de 2010 - 00: 00

La fundació del convent de Sant Antoni de Dénia, es remunta a l'últim terç del segle XVI. Al març de 1587, el Consell General de la ciutat va disposar sol·licitar la creació d'un convent de franciscans. El marquès de Dénia va recolzar aquesta iniciativa; finançar la seua construcció extramurs i va dotar a la institució de rendes per al seu manteniment, encomendándola a l'ordre de Recoletos de Sant Francesc.

L'església, tal com la resta de dependències del complex conventual, van ser parcialment destruïdes en la Guerra de Successió. Després de dècades d'obres de reconstrucció, en 1743, l'església es va obrir de nou al culte. Arruïnada de nou a la Guerra del Francès va ser novament reconstruïda. En la guerra civil de 1936 perdria bona part del seu patrimoni moble.

Si bé aquesta fundació franciscana és de finals del segle XVI, l'església s'alçaria anys més tard, seguint models constructius i decoratius del segle XVII. La façana presenta un perfil superior mixtilini, propi de la meitat del segle XVIII, rematat al centre per un Flamero.

La portada és d'ordre dòric, organitzada en base a quatre pilastres cobertes per un entablamento sense arquitrau a la part central, tríglifs en el fris sobre pilastres i una cornisa amb sortints. Sobre ella un rebanc, i, a sobre d'ell, un segon cos -a manera de ático- amb una fornícula avenerada que acull una imatge moderna de Sant Antoni de Pàdua, titular del convent. La fornícula està emmarcada amb quatre pilastres dòriques i dues cornises rematades per extrems de frontó corb coronats per flameros. Al costat mateix de la porta i formant part de la façana hi ha la torre.

Planta de creu llatina, inscrita en un rectangle, amb un nau i vuit capelles laterals cobertes per voltes vahidas, comunicades entre si per estrets passos adovellats. Ampli creuer centrat per una volta Vahida -que simula per mitjà de motius pictòrics una cúpula rebajada- i presbiteri tancat per un transagrari rectangular, amb la sagristia i un xicotet corredor, que dóna accés a una segona porta de eixida, als seus costats.

L'alçat s'ordena amb pilastres d'ordre dòric sobre pedestals, amb entaulament, només denticulat a la part del creuer i una cornisa que marca un ressalt a l'altura de cada pilastra. D'ella part la volta de canó amb llunetes i arcs fajones que cobreix la nau i el creuer.

Tant el cor com la façana principal s'alçarien en la reconstrucció del temple, poc després de la Guerra de Successió. L'obres van haver de acabar cap a 1747, a raó d'una inscripció existent en la volta del cor. De la resta de dependències del convent, annexes a l'Església, l'únic conservat és el claustre i part de la façana.

El claustre és el centre i eix de l'edifici, adossat a l'església ia les crugies de la mateixa. La façana exterior interna del claustre està enterament revestida de carreus. L'alçat de la façana del claustre es disposa en dues plantes. La inferior presenta quatre arcs de mig punt emmarcats per pilastres d'ordre toscà. El entaulament presenta un fris decorat amb mènsules i una sortint cornisa. Sobre ella hi ha un segon cos amb dues finestres rectangulars separades per pilastres.

La planta inferior del claustre va estar coberta per volta d'aresta. Així mateix, comptava amb un conjunt de frescos que decoraven les llunetes de les voltes del claustre i representaven diversos passatges de la vida de Sant Francesc. El claustre, estilísticament, se situa la dècada de 1630-40; un interessant exemple del classicisme desornamentat.


Text: Josep A. Gisbert Santonja. Sant Lluch, 2008.
Fotografies: Josep A. Gisbert Santonja

Deixa un comentari

    37.861
    4.463
    12.913
    2.690